1.3. Perspectiva científica de la disciplina
« Una ciència es defineix pels problemes que estudia i pels mètodes que escull per resoldre’ls.»
Les anomenades ciències de la comunicació constitueixen el camp de coneixement on es desenvolupa el rol professional de l’investigador.
Al principi, aquest investigador duia a terme una tasca molt directament relacionada amb la millora i l’ampliació dels continguts docents de les noves facultats de comunicació. La recerca estava, doncs, molt lligada al treball dels professors universitaris. Després, les titulacions es van expandir cap als tercers cicles (primer als doctorats i, més endavant, als màsters), i també van aparèixer instituts de recerca amb major o menor grau de vinculació amb les universitats, però, en tot cas, més deslligats de les tasques docents. D’aquesta manera, apareixen dues figures noves: d’una banda, la de l’investigador que compagina la recerca i la docència a força d’acumular contractes laborals a temps parcial en una mateixa institució o en diferents institucions i, d’altra banda, la figura de l’investigador a jornada completa o full time, sempre vinculat a un projecte de recerca (normalment desenvolupat en equip) dins d’una institució acadèmica. Actualment, aquestes dues figures constitueixen la població de risc del món de la recerca acadèmica, ja que estan molt castigades per les retallades en el finançament de la recerca i es veuen especialment afectades per la precarització de les condicions laborals.
Les ciències de la comunicació, com moltes altres disciplines acadèmiques, viuen un moment contradictori en el que el creixement i la necessitat de consolidació del camp de coneixement no van acompanyats d’una millora dels llocs de treball. L’alta qualificació dels investigadors topa, doncs, amb l’abaratiment i la temporalitat de les sortides professionals. D’aquesta manera, els joves investigadors acadèmics es troben cada vegada més sovint en la situació d’haver de triar entre emigrar a universitats i centres de recerca estrangers o bé aplicar els seus coneixements a la recerca no acadèmica del sector privat.
Aquest context dibuixa un panorama on l’empobriment de la figura de l’investigador comporta un empobriment de la cultura acadèmica respecte de com l’havíem conegut fins ara. Però significa això un empobriment de la cultura científica?
En aquestes pàgines no pretenem fer cap valoració sobre la cientificitat de la recerca en funció de si el rol professional de l’investigador es desenvolupa en un àmbit acadèmic o no. Més aviat pretenem defensar la idea que la cultura científica no només l’estableix el context, sinó també (i sobretot) el bagatge i l’actitud de les persones que es dediquen a investigar (independentment d’on ho facin). És per això que creiem necessari subratllar la importància de la formació dels futurs professionals de la comunicació en el terreny de les teories o els mètodes de recerca, ja que d’aquest aprenentatge no només n’extrauran coneixements teòrics i pràctics, sinó també la capacitat d’integrar dos valors fonamentals (tant en l’exercici professional del comunicador com en el del comunicòleg): el rigor metodològic i l’ètica professional.
Un investigador que no integri aquests dos valors tindrà dificultats tant per fer ciència dins de l’acadèmia com per desenvolupar qualsevol recerca al món professional no acadèmic.