2. Conceptes bàsics

2.2. El procés de recerca

Els professionals de la informació i de la comunicació poden actuar com a investigadors o com a personal de suport a la recerca (col·laborant amb altres investigadors, professors, doctorands, estudiants, etc.). Per això és important que, d’entrada, sapiguem què vol dir fer recerca. Tant si el rol professional és el de realitzar un estudi com si és el de recolzar a altres investigadors, cal que coneguem els passos que guien el procés de recerca. El procés de recerca es pot resumir en quatre passos essencials: el disseny (preparació), el treball de camp (realització), l’anàlisi (tractament) i la presentació de resultats (difusió).

Els quatre passos del procés de recerca

1) Disseny Formulació del problema i preparació de les estratègies d’obtenció de respostes
2) Obtenció de dades (treball de camp) Observació i recollida d’informació
3) Anàlisi Interpretació d’allò observat i gravat
4) Presentació de resultats Difusió del coneixement obtingut

En el cas de la recerca de caràcter qualitatiu, la «sistematització» de la recerca no comporta que calgui dur-la a terme de manera lineal ni unidireccional. En aquest sentit, el procés de recerca no s’identifica tant amb una línia recta, sinó amb una espiral: quan s’investiga no s’avança cap a un punt fix, sinó que s’avança zigzaguejant (és a dir, mirant enrere per fer un pas endavant, sense quedar-nos en el punt d’inici). Això vol dir que al llarg d’una recerca farem i desfarem els passos donats tantes vegades com calgui. Per aquesta raó, hem d’estar capacitats per reflexionar durant tot el procés: malgrat el disseny inicial, fa falta que siguem capaços de renunciar a decisions preses i d’inventar-nos-en altres de noves.

Segons Lamo de Espinosa:

«[la reflexivitat] només és un distanciament d’una persona de si mateixa, que li permet veure’s des de fora (…). Aquest “veure’s” significa que el subjecte es distancia de l’acció i l’observa com si fos una persona aliena. No veu només una parcel·la de la realitat, sinó que també es veu a si mateix veient i, per això, sap què veu i sap que veu. Això és el resultat d’una doble ruptura interna: d’una banda, de la pròpia identitat, que es trenca entre el subjecte que veu i el subjecte que sap que està veient; i, d’altra banda, entre allò que veu i allò que, d’alguna manera, espera veure».

Lamo de Espinosa (1993).

És a dir, la tasca d’un investigador qualitatiu està constantment sotmesa a les anades i vingudes de la teoria a la pràctica, de la situació que es pretén investigar a la realitat que descriuen les dades que s’obtenen. Això implica que tant els conceptes teòrics emprats en la definició de l’objecte d’estudi com l’adequació de les eines metodològiques utilitzades es poden qüestionar i fins i tot reformular a mesura que avança la recerca.

La següent imatge ens pot ajudar a entendre millor aquesta idea. Es tracta d’una representació de la recerca com una illa. No ens trobem davant d’una illa aïllada, sinó davant d’una illa amb accessos oberts. Tanmateix, moltes vegades els itineraris interns ens poden dur a donar massa voltes a una qüestió important, a perdre’ns en la «jungla de l’anàlisi de dades» o a fer i desfer el disseny de la recerca. El títol de la imatge és el següent: «L’illa de la recerca. Una regla: no bloquegeu el camí de la recerca».