1. Introducció a la recerca en l'àmbit de la comunicació

1.5. El mètode mixt i la triangulació en la recerca en comunicació

Amb el pas dels anys la recerca en comunicació i, per descomptat, en l’àmbit de la publicitat i dels mitjans socials ha anat evolucionant, i aquest desenvolupament s’evidencia en el perfeccionament dels mètodes de recerca i el creixement dels estudis multidisciplinaris.

Tot i que la dicotomia de tècniques quantitatives-qualitatives encara es fa servir, cada vegada més s’evidencia la necessitat que tenen els investigadors a l’hora de combinar diferents mètodes en el seu treball pràctic. Com recorden García Calera i Berganza:

«Tot i que alguns han volgut veure diferències irreconciliables entre l’ús de tècniques quantitatives i qualitatives, en realitat classificar tècniques de recerca constitueix una tasca àrdua i complicada, ja que no hi ha compartiments estancs ni recerques que admetin un únic enfocament».

García Calera i Berganza (2005, pàg. 31).

Ens trobem davant la necessitat d’aprendre a combinar diferents perspectives i diferents tècniques amb la finalitat de trobar respostes sòlides a problemes de recerca complexos. Els comportaments individuals i les conductes socials es construeixen seguint esquemes complicats en els quals intervenen nombrosos factors. Si acceptem aquesta premissa, quin sentit té reduir la nostra recerca a l’ús d’una sola tècnica de recerca?

Cada vegada hi ha més equips de recerca en ciències socials que són conscients de la importància de combinar enfocaments quantitatius i qualitatius a l’hora de dissenyar els seus projectes. Aquesta triangulació (o aproximació metodològica múltiple) no ha de limitar-se a l’àmbit de les tècniques, ja que és perfectament acceptable la combinació de diferents perspectives teòriques, la configuració d’equips procedents d’escoles o disciplines diferents, etc. Es tracta, en resum, de dotar a la recerca del major rigor possible i aconseguir el màxim grau de certitud sobre la validesa dels resultats aconseguits.

A continuació presentem un disseny metodològic que integra tècniques quantitatives i qualitatives, aplicades tant a individus com a documents textuals, amb la finalitat d’avaluar un programa d’intervenció social promogut per una associació que defensa els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual.

En el disseny metodològic que resumeix l’exemple es presenten diverses etapes de la recerca. En la primera fase, l’anàlisi estadística (quantitativa) i la revisió documental (qualitativa) s’apliquen a materials previs del programa. L’obtenció de les dades, per tant, no obliga a aplicar cap tècnica de recerca, sinó que l’equip s’ha de limitar a realitzar anàlisis de diversos tipus sobre els documents que facilita l’associació. Aquesta fase serveix com a punt de partida; com un moment de recopilació d’informació i contextualització per a l’equip que, a continuació, ha de plantejar la generació de dades pròpies que completin la informació disponible.

La segona fase consisteix a obtenir dades aplicant tècniques de recerca quantitatives (enquesta exploratòria a persones implicades al programa) i qualitatives (entrevistes obertes i grups de discussió entre persones amb participació al programa). Les dades obtingudes són objecte, al seu torn, de tècniques de recerca per a l’anàlisi, que poden ser de tipus estadístic o qualitatiu. Així, l’encreuament de les dades obtingudes en aquesta segona fase amb la informació analitzada durant el primer període són els elements amb els quals l’equip de recerca ha de completar el seu diagnòstic sobre el funcionament del programa.

Finalment, en una tercera fase, les conclusions a les quals s’ha arribat durant la fase d’anàlisi són exposades i debatudes amb el col·lectiu implicat al programa, amb la finalitat que les decisions que s’adoptin siguin compartides i assumides per la majoria de la comunitat.

Al llarg de l’última dècada, la utilització de diferents tècniques de recerca ha passat de ser un element insòlit en els projectes a convertir-se en un requisit difícil d’esbiaixar per a qualsevol equip de treball. En la mesura que aquesta integració metodològica es continuï generalitzant, les fronteres entre el qualitatiu i el quantitatiu continuaran el seu procés de descomposició.

Això ha permès que els estudiosos de l’àrea abordin els objectes d’estudi d’una manera àmplia i completa, la qual cosa implica la necessitat d’utilitzar tècniques quantitatives i qualitatives, tendència creixent en les ciències socials en general.

Com s’ha dit anteriorment, una d’aquestes tendències és l’ús del mètode mixt, que és la manera d’abordar un objecte d’estudi amb diferents mètodes, usualment el quantitatiu i el qualitatiu, amb el qual s’obtenen dues perspectives diferents però complementàries sobre un mateix problema. No s’utilitza per combinar solament els mètodes quantitatius i qualitatius, sinó també els qualitatius entre ells.

Els dos mètodes enriqueixen les recerques. Aquesta postura busca deixar enrere el desacord entre l’ús d’un o l’altre en les ciències socials. Per Guba i Lincoln (1994), la discrepància entre el mètode quantitatiu i qualitatiu, o la pretesa superioritat del primer sobre el segon, ve del fet que la matemàtica ha estat considerada la «reina de les ciències» igual que la física, la química i les anomenades «ciències dures». D’altra banda, hi ha les ciències socials i altres considerades «toves» de manera pejorativa. Aquests autors es mostren contraris a la tendència a creure que només és ciència allò que es pot expressar numèricament.

Amb certa freqüència, els mètodes qualitatius són qüestionats per la seva dificultat d’anàlisi. No obstant això, Berg diu:

«Encara que la virtut de la recerca qualitativa es qüestiona rares vegades en abstracte, la seva pràctica és criticada de vegades per no ser científica i, per tant, per ser invàlida. No obstant això, aquests crítics van tendir a perdre de vista el factor de probabilitat inherent a les pràctiques quantitatives i el van reemplaçar amb un supòsit de certesa.»

Berg (2007, pàg. 3).

Malgrat això, ningú no nega el fet que, per a l’investigador social, la metodologia qualitativa és imprescindible per la gran quantitat d’informació que proporciona, la qualitat de la informació i la manera d’abordar-la. En la gran majoria de vegades es requereix que l’investigador estigui prou entrenat per poder donar el plus de qualitat que necessita la quantitat d’informació recollida a l’hora d’analitzar-la.

Berg és clar en defensar la utilitat dels mètodes qualitatius perquè considera que les dades i la informació merament quantitativa no capten la totalitat d’un problema social. I recorda que la recerca qualitativa pot captar tot allò que no es plasma a les dades, com una mirada, una olor i moltes altres coses que queden a la percepció d’un investigador social.

Utilitzar el mètode mixt també requereix que l’investigador sigui conscient i conegui clarament les diferències entre els mètodes quantitatiu i qualitatiu.

Però la combinació de mètodes so solament s’utilitza en la recol·lecció d’informació, sinó que també es necessita quan s’analitzen les dades. Això s’anomena «triangulació». Com hem dit, la triangulació és l’elecció de tècniques quantitatives i qualitatives per analitzar un objecte d’estudi amb la implicació no solament de diferents tècniques sinó també de diferents investigadors per a les diferents bateries de dades (Jensen, 2012, pàg. 272).

Berg (2007) explica que en la triangulació es creuen els mètodes, però també hi ha una intersecció teòrica de l’objecte d’estudi. Aquest és un concepte desenvolupat per Norman Denzin en la dècada dels setanta. Aquest autor distingeix quatre tipus de triangulació:

  1. Triangulació de dades. Té a veure amb les diferents fonts a l’hora d’obtenir dades. En aquest punt Denzin diferencia entre el temps, l’espai i les persones en l’obtenció d’informació i suggereix estudiar l’objecte amb diferents subjectes en diferents llocs i dates.
  2. Triangulació de l’investigador. Denzin remarca que, més enllà d’un simple repartiment de tasques en l’equip investigador, s’ha d’utilitzar diferents observadors i/o entrevistadors a fi d’evitar influències sobre les persones que participen de l’estudi.
  3. Triangulació de la teoria. Per Denzin, el fet de creuar diferents teories és una oportunitat per estendre i ampliar el coneixement.
  4. Triangulació metodològica. Es distingeixen dues triangulacions. La primera es fa en el mètode: per exemple, l’ús de diferents escales per mesurar un ítem en un qüestionari. La segona es fa entre diferents mètodes i implica combinar estratègies: per exemple, combinar una enquesta amb una entrevista semiestructurada. Aquesta triangulació és la més usual en l’àmbit de la comunicació i la que es fomentarà en aquest curs.

El concepte de «triangulació» ha estat desenvolupat posteriorment per diferents autors; un d’ells, Flic (2007), suggereix tenir en compte les preguntes següents abans de decidir quin camí prendre:

  • El meu objecte d’estudi necessita diferents aproximacions metodològiques?
  • La meva pregunta de recerca abraça diferents àmbits de l’objecte d’estudi?
  • L’objecte d’estudi en qüestió necessita diferents perspectives teòriques?
  • Necessito tenir diferents nivells d’informació per comprendre el meu objecte d’estudi?
  • El meu calendari i recursos permeten la triangulació?
  • Els subjectes en la meva recerca estan d’acord a participar en diferents mètodes (una enquesta, una entrevista, una observació, etc.)?

Els seguidors de la proposta de Denzin (Berg, Goetz i Lecompte, Borman i Frankfort-Nachmias, entre altres) insisteixen en la necessitat d’utilitzar dos o més mètodes de recol·lecció de dades per contrastar les hipòtesis. El temps i costos que implica fer una recerca d’aquest tipus mereixen que en el seu disseny es tingui en compte la triangulació. És millor preveure-la abans d’iniciar el treball que fer-ho sobre la marxa.

La triangulació és considerada directament per molts estudiosos com un mètode mixt: l’abordatge de l’objecte d’estudi amb les tècniques qualitatives i quantitatives.

Recordem les diferències bàsiques entre la metodologia quantitativa, la qualitativa i el mètode mixt, descrites per Tiddlie i Tashakkori (2008, pàg. 22) mitjançant la identificació de diverses dimensions:

Diferències entre la metodologia qualitativa i la quantitativa

Dimensió de contrast Posició qualitativa Mètode mixt Posició quantitativa
Mètode Mètode Qualitatiu Mixt Mètode Qualitatiu
Investigadors Qualitatius Mixtos Quantitatius
Paradigma Constructivisme (i variants) Pragmatisme Postpositivisme
Positivisme
Preguntes de recerca Qualitatives Mixtes Quantitatives
Hipòtesis de treball
Forma de la dada Narrativa Narrativa i numèrica Numèrica
Propòsit de la recerca Amb freqüència
exploratori més confirmatori
Confirmatori o exploratori Amb freqüència
confirmatori més exploratori
Rol de la teoria, lògica Teoria fonamentada
Lògica inductiva
Inductiu i deductiu Marc conceptual
Model hipotètic-deductiu
Dissenys o estudis típics Etnogràfics i altres Mixtos (paral·lel, seqüencial…) Correlacional
Enquesta
Experimental
Mostreig Propositiu Propositiu
Probabilístic
Mixt
Probabilístic
Anàlisi de dades Estratègies temàtiques:
categòriques i contextualitzadores
Integració temàtica i estadística Anàlisis estadístiques i inferencials
Validesa Fiabilitat: credibilitat,
transmissibilitat
Inferència
Transmissibilitat
Interna i externa

Font: Tiddlie i Tashakkori (2008, pàg. 22).

Quan es tria un objecte d’estudi i es comencen a plantejar els mètodes i tècniques d’estudi, és convenient pensar en el mètode mixt per tenir un acostament més complet al tema que es vol estudiar.