1.2. Els orígens de la recerca en comunicació
1.2.1. Introducció
La maduresa de qualsevol àrea de coneixement es mesura per l’activitat de recerca que genera. En informació i documentació, la recerca és una activitat bastant recent. Inicialment, degut al seu caràcter eminentment pràctic i relacionat amb la professió, fins i tot es va arribar a qüestionar que fos una ciència, i es dubtava que s’hi pogués aplicar el mètode científic (Ríos Hilario, 2000). Els problemes que tractaven les cerques inicials feien referència a les necessitats de la biblioteca i de la professió (recerca aplicada) i no tenien interès a tractar els temes teòrics. Això explica que la disciplina naixés de la pràctica professional i després s’obrís a buscar uns principis generals que permetessin explicar el flux informatiu (Järvelin i Vakkari, 1990).
A Espanya, la recerca en informació i documentació és encara més recent, ja que només fa uns trenta anys que s’ha establert com a àrea de coneixement autònoma en el marc de la universitat. A més, com que la institucionalització acadèmica de la formació professional ha arribat tard, bona part dels professionals en actiu han estat autodidactes, fins i tot els principals productors de la recerca. Les primeres promocions provinents de llicenciatures i doctorats amb matèries troncals sobre metodologia de recerca i estadística no van aparèixer fins l’any 1997.
Per avaluar quantitativa o qualitativament la recerca en qualsevol disciplina es té en compte la productivitat investigadora. En gairebé totes les disciplines s’han dur a terme diverses anàlisis de contingut de les publicacions científiques (principalment revistes) amb l’objectiu principal de conèixer els treballs de recerca, analitzar les pràctiques i tendències de la recerca, etc. Fins als anys vuitanta del segle XX no hi va començar a haver informació factual sobre les publicacions de recerca en informació i documentació. Podem considerar que els estudis empírics clàssics del nostre àmbit són els de Wersig i Neveling (1976), Järvelin i Vakkari (1990) i Rochester i Vakkari (1997). En l’àmbit espanyol, podem considerar que els autors més rellevants que estudien i analitzen la producció científica són Emilio Delgado López-Cózar, Ernest Abadal, Ángel Borrego, Cristóbal Urbano, Aurora González-Teruel, V. Cano, José López Yepes i Ana Belén Ríos Hilario, entre d’altres.
Les conclusions més macro i més esteses entre els experts de la recerca en informació i documentació són que les metodologies de recerca més habituals tendeixen a ser quantitatives i estan molt relacionades amb les pràctiques professionals i, per tant, centrades en els seus problemes (Järvelin i Vakkari, 1990). Segons Stroud (1982), els bibliotecaris se senten atrets per procediments que els serveixin per conèixer de forma ràpida i immediata la realitat local en la que viuen i els problemes que els afecten.