1.2. Els orígens de la recerca en comunicació
1.2.3. L’anàlisi de l’activitat de recerca
La producció i la productivitat de recerca han estat i són elements clau per avaluar (qualitativament i quantitativa) l’estat de salut de la recerca en qualsevol disciplina.
A partir de l’anàlisi de contingut de les publicacions científiques (bàsicament revistes) es pot obtenir coneixement sobre les pràctiques i les tendències de les recerques. També es pot analitzar l’evolució dels equips de recerca, així com de les institucions públiques o privades que es dediquen a la producció de coneixement en el camp de la comunicació.
A Catalunya s’han fet nombrosos estudis periòdics sobre l’estat de la recerca sobre comunicació. El primer treball que es va fer en aquest sentit va ser un encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans. Es tractava de l’elaboració dels Reports de la recerca a Catalunya, publicats per primera vegada l’any 1997. No obstant això, en aquella ocasió, els estudis de comunicació no gaudien d’entitat pròpia, ja que es van incloure dins del volum general sobre ciències socials coordinat per Salvador Giner (Giner, 1997). La recerca en comunicació no es va recollir en un volum monogràfic específic fins a la segona edició dels Reports, l’any 2005. Aquesta tasca la va coordinar Josep María Casasús (Casasús, 2005).
A partir de l’any 2000, l’Institut de la Comunicació (Universitat Autònoma de Barcelona) també ha donat compte de la recerca en aquest àmbit arran de la publicació periòdica bianual de l’Informe de la comunicació a Catalunya.
També cal destacar la tasca desenvolupada per alguns investigadors universitaris en el marc de les seves recerques personals. En aquest sentit, resulten de gran interès els treballs descriptius desenvolupats durant els anys vuitanta i noranta per Daniel I. Jones (1991, 1995, 1998, 2000). Jordi Berrio va dedicar un estudi crític al tema (Berrio, 1997), el resum del qual es va publicar a la revista Anàlisi (Berrio, 1998). Entre els estudis més recents hi trobem l’aproximació bibliomètrica que David Fernández Maixella fa sobre la recerca catalana en comunicació durant el període 2007-2009 (Fernández Maixella, 2011), o l’estat de la qüestió desenvolupat per Marta Civil per a l’Informe de la comunicació a Catalunya 2009-2010 (Civil, 2011), sense oblidar el resum que fa Miquel de Moragas en el llibre esmentat anteriorment (Moragas, 2011).
L’anàlisi de tots aquests treballs ens ofereix una panoràmica del desenvolupament del camp durant els més de trenta anys que van des del moment de la seva institucionalització acadèmica fins a l’actualitat.
La idea de partida d’aquest repàs és que la recerca en comunicació no es pot deslligar del context social.
Això, a Catalunya, passa per reconèixer una important empenta inicial dels estudis (relacionada amb l’eclosió de l’«ambient intel·lectual» del que parla Jordi Berrio) i una derivació cap a l’atomització dels investigadors i de les entitats impulsores de la recerca (relacionada amb la diversificació dels interessos i amb la pressió creixent del sistema de qualificació universitari a l’hora de supeditar la producció de coneixement i la productivitat dels investigadors a les exigències curriculars i a les restriccions de finançament). A partit de tot això s’obté la imatge d’una massa crítica més gran i extensa (menys concentrada i menys limitada a les endogàmies tradicionals dels departaments universitaris), però també més individualista i més regida per les lleis de la competitivitat curricular que pel sentit de participació d’un «ambient intel·lectual».
Fernández Quijada descriu la recerca en comunicació a Cataluña com:
«[…] una recerca poc sistematitzada, realitzada per encàrrecs concrets o iniciatives personals dels investigadors. [L’autor destaca com a problemàtiques] la manca de projecció i una certa tendència a l’empirisme, [així com] l’abandonament progressiu de la recerca més teòrica».
Quant a les línies de recerca, gairebé mai no es pot parlar de consolidació de temes en la recerca catalana sobre comunicació. En els casos concrets en que sí que es pot, la capacitat de lideratge de la figura de l’investigador principal ha estat sempre un element clau. El paper d’aquest investigador no es construeix únicament sobre el fet de tractar un tema de forma pionera, sinó també (i sobretot) sobre la seva capacitat de desenvolupar aquest tema en sintonia amb les necessitats de coneixement d’una societat canviant. Aquesta sintonització suposa la possessió d’un alt grau de vinculació amb la realitat política i social (a part d’una implicació total en la gestió acadèmica).
Les principals línies de recerca que s’han mantingut al llarg del temps i que han obtingut un cert grau d’institucionalització en l’àmbit de la comunicació a Catalunya són:
- comunicació periodística
- comunicació política
- opinió pública
- estructura de la comunicació
- teories de la comunicació
- història de la comunicació
- comunicació local
- estudis de recepció
- comunicació i gènere
- comunicació i societat de la informació
- nous mitjans